Maties, has estat a molts de campus dels que ha organitzat triasport, què en recordes? La veritat es que si que he estat a molts d’aquests fantàstics campus que organitzava Triasport al poliesportiu de Porreres. Sobre tot tenc records de les jornades intenses de bàsquet i d’altres activitats que tenien els nins i nines que venien, les sessions d’entrenament de bàsquet, la piscina, els dinars al bar de la piscina i aquell any al restaurant del parc de n’Hereveta i com no, el primer any a l’escola que hi ha aferrada al pavelló. Recordo les visites on, sense desmerèixer a ningun dels visitants, podríem ressaltar la d’en Rudy Fernández quan encara estava al Joventut de Badalona i l’ajut que ens va donar amb els al·lots; les competicions i la cloenda. Realment eren molt i molt complets, els tenc molt presents a la meva carrera, ja que han representat un gran aprenentatge en tots els sentits. Quina importància creus que té la pràctica d'esport en edat escolar? Què penses que s'ha de potenciar pel creixement dels nins i nines? Quines mancances penses que existeixen en aquesta matèria? Els nins i nines tenen un esperit competitiu innat, volen guanyar... com se pot mantenir això en formació sense donar lloc a la frustració i també sense anul·lar aquest esperit competitiu? Això que pareix tan difícil jo ho veig molt fàcil. Canviant l’objectiu i ensenyant a competir. Es important saber competir, però guanyar no ha d’esser l’objectiu, sinó la conseqüència del que has fet, es a dir: si competeixes be segurament acabaràs guanyant. Quines diferències hi ha entre l'esport d'elit i l'amateur? Fonamentalment el nivell d’exigència als entrenaments. Mentre a l’esport d’elit el que es cerca és ser el millor a nivell de rendiment, a l’esport amateur es cerca adquirir la mínima forma exigible per a poder competir i rendir al màxim no es la primera meta. El que no convé confondre o mal utilitzar es el concepte “professional”, que s’ha de lligar més a una actitud front l’esport o la competició que a un estatus socioeconòmic. Vas entrenar un equip de bàsquet a la màxima categoria que hi ha hagut a Porreres, què recordes d'aquells anys? Qualque anècdota? La veritat es que son 2 temporades i mitja que segurament podria contar dia per dia. Foren molt importants a la meva carrera ja que, d’alguna forma representà la meva llançadora cap a on estic ara, ja que la gran tasca que va fer l’equip, va contribuir a que un club molt important de l’Illa es fixes en mi i me volgués fitxar, acabant a la categoria on estic ara, la Leb plata, desprès de passar també per l’EBA. Les anècdotes, incomptables: entrenaments al març caient neu a fora del pavelló, jugadors que entrenaren amb forquetes a dins les espardenyes sense saber-ho, els dinars al Jagaro, cons gegants a les borses d’esport, bolles de massatge, entrenaments just després de dinar... N’hi ha moltes, però formen part del vestidor d’aquell any, pel que no donaré cap detall, m’ho quedo per a mi i ho comparteixo amb aquell gran grup de persones que, a més de fer un gran bàsquet i guanyar-se’ns el respecte de tota una lliga, formàvem dins el vestidor un grup molt sòlit que encara ara manté llassos sòlits.
En primer lloc crec que es fonamental aquesta practica. Tenint en compte la quantitat d’activitats d’oci que tenen a l’abast la gent molt jove i que jugant-hi fan una vida sedentària, com son els videojocs, la televisió, els ordinadors i les aplicacions de telèfons mòbils, contribuir a que facin un esforç físic que, no només els ajudi a gaudir d’una bona salut, sinó a més ajudar-los a tenir una millor concentració als estudis, fa que tinguin un creixement molt més adequat, més enllà de l’esport que es practiqui. Si a sobre, aquest es en equip, el desenvolupament és molt més gran i estan en continu contacte amb una sèrie de valors que els converteix, no tan sols en gent sana, sinó també intel·ligent i amb principis ètics. Amb això no vull dir que els esports individuals no mereixin el meu respecte, però no es treballa tant el compartir. Les mancances es poden enumerar i segurament no acabaríem mai. Des de la classe política amb aquest tema segueixen funcionat en un format de prova – errada. Es necessari que unes instal·lacions en condicions estiguin més a l’abast dels practicants de qualsevol esport, però una de les que jo sempre m’he queixat es que, quan mes temps tenen les famílies per fer esport amb els seus fills, que es els diumenges, els poliesportius estan tancats gaire be per tot arreu.